Ningú sap ben bé com
però tots ens hi llevem;
la grogor encegadora,
el ressò del dubte,
i un guardià, encara tija.
Però la set ataca i bebem,
i, ebris de perill,
ens afanyem a alçar-nos,
a sacsejar les venes.
I vinga a córrer
per senders i corriols,
com els núvols i les llunes,
sobre nostre...
Qui ens veiés llavors!
Quin art, quina esveltesa!
Com burlàvem les ombres,
amb quin joc de cames!
Però la verdor és sàvia,
sap arrelar pacient,
i quin desig de cel...
amagada i lenta, creixia.
I quan el sol ja abrasava
vingué a salvar-nos
aquell petit arbre
que ja no ho era.
I, ja més tard,
un dia ens vam sorprendre
anant-hi a la posta.