Aquell petit arbre

Ningú sap ben bé com però tots ens hi llevem; la grogor encegadora, el ressò del dubte, i un guardià, encara tija. Però la set ataca i bebem, i, ebris de perill, ens afanyem a alçar-nos, a sacsejar les venes. I vinga a córrer per senders i corriols, com els núvols i les llunes, sobre nostre... Qui ens veiés llavors! Quin art, quina esveltesa! Com burlàvem les ombres, amb quin joc de cames! Però la verdor és sàvia, sap arrelar pacient, i quin desig de cel... amagada i lenta, creixia. I quan el sol ja abrasava vingué a salvar-nos aquell petit arbre que ja no ho era. I, ja més tard, un dia ens vam sorprendre anant-hi a la posta.