Ballarismes

Segueixo seguint igual. Jo no ho volia però... em vaig veure rodejat. Sempre atents a la remor de sang bruta. És això, el que els crida. Com altres cops havia sortit, ansiós, a buscar una nova vida. I semblava que ho tenia, dessagnant-me a raig, amb una orella tallada, un braç arrencat i la serra a mitja cama. I quan ja començava a perdre aquest món de vista, a intuir-ne un altre on era llegenda, o mite, vaig sentir el so dels tambors. I sabien el que es feien, apropant-se en formació. Lentament m'envoltà aquell poble mil·lenari mentre jeia a terra immòvil, sense forces per cridar. I llavors va arrencar la seva dansa embromada. I entre tantes cabrioles, ballarismes i piruetes, de tant en tant un d'ells em punxava i m'injectava mig litre de sang, preparava un tros de gasa per frenar aquells rius vermells, agafava fil i agulla i tornava a enganxar el braç, buscava una nova cura, mantenint-me al terra estès. Tant bon punt vaig ser una peça, es va acabar la festa i van marxar per on havien vingut. I quan els vaig cridar que tenia dret a renéixer un d'ells digué, allà lluny, sols la vida que ara vius ens manté en vida.