Castell de sorra

Em dugué el mar, que tot ho mena, mentre dormia, i em despertà la remor d'una ona suau. En obrir el ulls, quatre palmeres i una illa: impertorbable al món, amarada de pau. I aquella sorra, fina i dòcil, em captivà: foren anys fent la gran obra, un petit palau. Però poc a poc, acaronant-la, em va assaltar: la consciència de nàufrag, la grandor del blau. Fins que un dia em vaig trobar a la finestra, mirant la llunyania, buscant-hi una nau. Des de llavors ho faig cada alba, però covard i sense gosar sortir de casa, sabent-me esclau de les meves parets.