Xiprers

Un dia et vaig venir a veure, i em vas dir que si em cuidava. Jo vaig dir-te que anem fent, però me'n vaig desentendre, que el sol corre a cada passa (i no he vingut a parlar-te del que ja no compartim). I reflexionàvem junts, tu seguint-me sense ser-hi, mentre jo m'empetitia en la teva nova llar... Hi ha un verd que mai es mor, hi ha un verd que omple el cor de miracle i d'origen; tant, que agafa vertigen. Un verd que, sense voler, ha robat de cada altar dos dits d'aire, un gram d'alè, i jo ho noto, i em desfà. Un dia et vaig venir a veure, i em vas dir que em veies bé. Jo et vaig dir que es fa el que es pot, però que aquests passeigs ajuden a guarir els blaus del temps (i també els de la pell, però em fa vergonya dir-t'ho). I consideràvem junts, tu parlant-me sense ser-hi, la natura de la força que quan vinc em dilueix... Rere cada flor hi ha un món, d'alegries i dolors, d'esperances i de pors, de silencis i d'amors. I dia a dia s'aboquen en estrets rius de colors, infinits, que desemboquen al passat que tot ho fon. Un dia et vaig venir a veure, i aquell dia... vas fer tard. Et vaig preguntar el motiu i no vas voler respondre; però et diré que intueixo que aquests xiprers tan alts han de ser el lloc idoni per, de tant en tant, saltar al cor d'aquells que no mirin... i baixar no pot ser fàcil.